Plató (democracia, biografia, context historic, filosofia, sofistes, Sòcrates, política...)

Arístocles, conegut com a Plató per la seua ampla esquena, formava part d’una família aristocràtica.

Pocs anys abans del naixement de Plató, la monarquia a Atenes estava travessant una crisi que va acabar canviant la forma de govern a la democràcia, creant una Assemblea on, suposadament, participaven els ciutadans del poble, encara que les dones, els esclaus, els estrangers i els xiquets no tenien eixe dret. La joventut de Plató va estar marcada per les guerres internes entre els bàndol democràtic i el bàndol oligàrquic (on es trobava la seua família) i per les Guerres del Peloponés, que van supondre la derrota d’Atenes contra Esparta i van fer que la gent del poble culpara a la democràcia per la pèrdua d’eixa guerra i, per tant, la democràcia quedara abolida formant un govern oligàrquic, Govern del Trenta Tirans, que va implantar una política de terror i va cometre molts crims, en els quals Plató es va negar a col·laborar.

Als vint anys, Plató, coneix a Sòcrates, filòsof del qui va ser deixeble i molt amic. Al segle IV a.C., època en què Plató va començar a dedicar-se a la filosofia, van condemnar al seu gran guia, Sòcrates, a mort, segons Plató, injustament, i Plató va decidir que no volia involucrar-se mes en la política i va buscar a través de la filosofia una manera de governar l’estat d’una forma justa i conduint a la societat amb harmonia, aleshores va arribar a la conclusió que l’única forma d'aconseguir-ho seria crear un govern format per filòsofs.

Va intentar dur la seua idea per reformar la política a diferents parts del món (Egipte, Itàlia, Sicília...) però no va ser acceptada i va fundar una escola de filosofia, geometria, aritmètica i astronomia a Atenes, per formar futurs governants i polítics justos.

Abans que Plató entrara al món de la filosofia, hi va haver dos grans moments importants per a aquesta ciència. Al segle VI-V a.C. es va donar la filosofia presocràtica que volia donar resposta a l’origen de l’univers, o a qüestions de naturalesa, etc. Per a Plató aquests estudis no els considerava una ciència, sinó, una opinió, ja que la natura està en constant canvi, encara que a Itàlia, Pitàgores va fundar una escola que defensava que la via d’accés al coneixement de la realitat és el raonament matemàtic, igual que concebien el cos com una presó per a l’ànima la qual havia d'alliberar-se i reencarnar-se successivament fins que hi haguera aprés tots els coneixements filosòfics i matemàtics. En aquestes idees pitagòriques, Plató sí que estava d’acord, igual que també li donava suport a la teoria d’Heràclit, que assegurava que la realitat física és algo temporal, a més, ell, va deduir que no podíem tindre un coneixement real d’aquesta realitat, ja que al canviar tant no la podem conéixer.

A la filosofia presocràtica també trobem a Parmènides d’Elea, un filòsof que podem considerar com al creador de la lògica i que va morir uns 43 anys abans que Plató vinguera al món. Aquest filòsof ens parla d’un dualisme epistemològic, per a trobar el coneixement total, que podem considerar com un antecedent del qual molts anys després, Plató, separara entre opinió i coneixement científic.

Per a Parmènides, la realitat no la podem conéixer a través dels sentits perquè és una via enganyosa perquè és una simple opinió, i, igual que plató, la realitat verdadera és tota una, per eixe motiu quan seguim la via dels sentits observem simples i múltiples aparences. El verdader camí del coneixement, la via de la veritat, és seguint la lògica, sense utilitzar els sentits, per a Parmènides el Ser és el que existeix, el que existeix des de sempre i per a sempre i que mai canvia, per tant existeix una única realitat, el Ser, i cots els canvis que puguem apreciar es convertiran en aparences, no són reals.

L’altra gran època anterior a la filosofia de Plató és la il·lustració atenesa. Dins d’aquest pensament trobem a Sòcrates, el mestre de Plató, que coneguem per la coneguda frase “Sols sé que no sé res.” i que igual que el seu discipul s’oposava a les teories dels sofistes; grup de pensadors, també, intel·lectuals. La principal feina d’aquest grup era l’educació, de fet, van ser els primers en cobrar per ensenyar. La majoria d’integrants del grup eren estrangers i encara que tenien prohibit participar en política tenien en contra als bàndols més tradicionals (monarquia, oligarquia). Els sofistes tenien molta habilitat per a convéncer a la gent del que volien, a més, van desenvolupar diferents teories filosòfiques, a les quals Plató s’oposava rotundament, com ara; l’empirisme polític, que considera bo i just el que la majoria del poble vote que és el bo i just sense pensar és si verdaderament ho és, l’escepticisme, per al qual és impossible conéixer la veritat absoluta, el relativisme, defensor d’una veritat sempre relativa, i per últim, el convencionalisme, que assegura que totes les lleis que existeixen és per conveniència d’algun grup humà en algun moment històric.

Roser Garcia Sanz

2n d'bat - CC.SS.